A aquesta entrada donaré informació sobre la xerrada que ens ha fet una mare i el seu fill, juntament amb la reflexió que me'n port d'aquesta.
Primer de tot s'ha de dir que aquesta família té un sentiment de sorpresa en veure que qualqú s'interesa pels nins i que vol informar-se sobre com es tracten aquests temes de dificultat a l'escola i en relació amb la
Presentació de la família
Familia nombrosa, en Carlos, el nin de la xerrada, és
el del mig. La mare és mestra de primaria i el pare constructor.
Diagnòstic
Per arribar al diagnòstic és un procés molt llarg.
Primer de tot es dona conta el pare, el nin no xerra i sempre està tot sol. Amb dos anys i mig diu molt poques paraules, només fa repeticions.
Varen esperar fins als 3 anys que pasás infantil i varen xerrar amb la seva tutora.
Passa per un gran camí de proves, analítiques, encefalogrames... ja que no és normal que amb la seva edat no xerri i no entengui res.
Amb aquestes proves es veu que és un problema d'audició, en Carlos, escolta el so però no li arriba al lloc correcte, per això no produeix llenguatge.
En Carlos no xerra, fa estereotips, és solitari i no es relaciona amb els companys. S'adonen que no és un nin autista però que té un trastorn de comunicació i llenguatge.
Per combatre això se li donen massatges a diferents punts del cervell. Té la part esquerra del cervell afecta i amb els massatges es toquen unts perque els líquids dels hemisferis flueixin. A partir d'aquest moment en Carlos comença a tenir memòria i pensaments. El tractament necessita molta estimulació. Necessita tocar coses concretes per poder entendre, si són conceptes abstractes no els entèn.
S'afirma que té disfasia mixta, que afecta a la comprensió i expressió, tant oral com escrit. A més, té caracterñistiques d'asperger. la seva intel·ligència és normal, però com no entèn molt vocabulari està limitat.
Com va afectar a la família
La dificultat no només afecta al nin sinó a la família sencera.
El pare no era conscient
de la realitat… estaba del nostre costat pero no era
conscient.
Quan hi ha un fill amb NEE
hi ha una sèrie d’etapes que s’han de pasar. Una d’elles és la culpabilitat. La mare deixa de banda a la sea
filla petita per centrar-se en el seu fill, perque pensa que es la seva culpa. La mare nomes es
centrava en el Carlos, pero la seva familia va saber esperar.
La germana estaba
enfadada perque volia germa per jugar, i aquest estaba malalt.
Es fan teràpies de família, menos el pare que pensa que no les necessita. És molt diferent ser conscient del problema que acceptar-ho.
En Carlos serà un alumne NEE, desde que té 4
anys entra al programa. A l’escola sempre reb
suport de PT i AL.
Es fa un quadern de comunicacio
per establir conversa, es fa el que fa el nin a casa i el que fa a l’escola. És molt important sentir a la
mestra part de tu, veure que esta del teu costat, caminant cap endavant.
A 3er cicle ja comencen
els problemes. Comença a mossegar-se les ungles, falta de coordinacio entre la
tutora i els especialistes, molts deures, examens sense adaptar.
Va tenir moltes reunió,
valorar l’esforç den Carlos, es mol difícil que tengui l’autoestima alta.
En quant al pas cap a secundari ell estaba molt
il·lusionat per anar a l’institut, tornar-se gran.
El primer que han de fer
els professors es conèixer al nin, saber les seves dificultats, l’informe... però la realitat no és aquesta,
et trobes que en arribar no es miren l’informe i no saben el que tenen. No mostren interès per
saber el que té el nin.
Les adaptacions als deures les duia
a terme la seva mare.
A l’institut el que fan
són agrupaments flexibles. Ell va a diferents grups flexibles.
Te suport d’una PT 2
sessions setmanals. Encara avui en dia no ha aconseguit que li adaptin cap tema de
socials, ni que reduexin temari. La que fa totes aquestes feines es la seva
mare, te la vida dedicada al seu fill.
L’AL el que fa es adaptar
preguntes, les prepara pel nin, fan preguntes pautades.
Te adaptacions no
signitficatives. Secundaria no saben el que es significativa i no
significativa, o d’acces. El mestre no enten com se fa. Per fer examen diferent
ja es significativa, i no es així. S’està demanant el mateix pero de manera
diferent.
Consells
La nostra feina com docents és molt
important, d'ella dependrà la felicitat d’un nin especial i de la seva família.
D’aquí venen alegries,
les mares no són pesades, estan preocupades i volen el
millor pels seus fills.
Es tracta molt de la
comprensió cap als seus fills. Ja tenen el pes de ser diferenrents, i a
nosaltres ens toca fer el cami més fàcil. Que aprenguin i que siguin feliços.
Com PT he de saber que
el nin també és nostro, no hem de tenir por de donar idees per fer les coses
d’una manera o altre. Però sempre amb bones intentar lo millor pel nin, sempre
s’ha de tenir con objectiu el be de nin.
També hem de tenir reunions amb
les families, per animar-les. A les famílies els agrada trobar mestres que escoltin
i que donin suport.
Relacions socials
A infantil i primaria va
ser molt feliç. A primaria sempre ha tingut mestres de suport, que li costava
mes aprendre. Pero sempre l’han viscut amb molta normalitat i l’han ciudat
molt.
El grup classe és molt important
que sapin la dificultat que te el nin. Per evitar burles, per evitar que no sap
llegir que es beneit. També s’ha de crear un
sentiment d’aula. Important que el nin es
senti estimat i valorat. En fer treballs de grup sempre volen anar amb ell.
Com a conclusió d'aquesta xerrada dir que m'emport moltes coses.
Primer de tot que hem de saber bé allò que li passa el nin, es a dir, aquella dificultat que té, no per posar etiqueta, sinó per saber allà on és el problema, partir d'allà i intervenir de la millor manera possible.
A més, és molt important que els companys coneguin la seva dificultat i que s'ha d'ajudar el màxim possible, que no se'n riguin d'ell.
No només els companys, sinó també els mestres, han de tenir en compte aquesta dificultat a l'hora de realitzar els seus exàmens i els seus deures. No es tracta de fer-lo més fàcil sinó d'adaptar-lo a les carcterístiques de l'infant.
Per últim, diré que trob molt important la comunicació entre família i escola. S'ha de comunicar allò que fa el nin a l'escola igual que el que fa a casa, veure els progresos junts.
La família ha de veure que el seu fill té el suport de la tutora. Es veu que això en secundària no passa, que els professors no estan preparats per donar suport a alumnes amb necessitat educatives especials i no hi ha una bona comunicació entre família i escola, i això, és totalment perjudicial per l'infant.
Al principi pasa que si
veuen ordinadors comencen a entrar al navegador i no sabien que fer.
